Travelo és orgull, no insult. Nou Barris no es toca.

Ahir a la nit, la façana del Casal de Joves de Prosperitat (CJP) va despertar tacada d’odi. Esprai negre sobre el mural transfeminista que omplia el carrer de color i vida. “Travelo no”, “Nou Barris no és això”. Missatges bruts que volen fer por, però que només aconsegueixen reafirmar una cosa: que la lluita és necessària, urgent i viva.

Aquest atac no és un cas aïllat. És la repetició d’un patró, la mateixa violència de sempre disfressada d’“opinió” o “provocació”. El feixisme mai se’n va anar; simplement muta, s’adapta i apareix allà on veu que la llibertat creix. Quan veu un mural que diu transfeminisme, respon amb pintura negra. Quan veu comunitat, respon amb odi.

A Nou Barris, la resistència no és una paraula buida. És una manera d’habitar. Des dels anys 70, aquest territori obrer va aixecar-se contra l’abandonament institucional, va reclamar escoles, centres de salut, habitatge digne i espais per a la joventut.

La Prospe, com l’anomenen amb estima les seves veïnes, va construir des de baix el que l’Ajuntament no donava. El Casal de Joves de la Prosperitat és hereu directe d’aquesta història: un espai autogestionat, comunitari, obert a la diversitat, que s’ha convertit en referent de l’activisme juvenil, cultural i feminista del districte. Les seves parets sempre han estat més que pintura: són una declaració de principis.

Per això aquest atac no és casual. És simbòlic. Volen tacar la història de lluita col·lectiva, volen que el barri oblidi qui és. Però la memòria no s’esborra amb esprai.

Octubre Trans a Nou Barris: cultura, memòria i resistència

L’atac arriba just enmig del cicle “Octubre Trans a Nou Barris”, organitzat pel Casal de Barri Prosperitat i el Casal de Joves Prosperitat, amb el suport de l’associació 17 de maig.

Durant tot el mes, aquests espais acullen exposicions, projeccions, presentacions de llibres i actuacions que celebren la diversitat i la lluita del col·lectiu trans. Entre les activitats destaquen:

• La projecció del documental Petjades (in)visibles amb la participació de Fanny Vidal, artista i activista trans.

• El passi de Com et deies abans? i altres preguntes estúpides, amb Lina Mulero, agent de salut de TRÀNSIT, i Hugo Marlo, cantant, futbolista i activista pels drets trans.

• La presentació del llibre Adivina quién soy yo amb la seva autora Rusly Cachina, cofundadora del col·lectiu SOMOS PARTE DEL MUNDO.

• Una sessió de poesia transfeminista a càrrec d’Enira Guirao, poeta i supervivent a la psiquiatria i transmasc.

Aquest programa no és només una proposta cultural: és una resposta col·lectiva a l’odi. Cada acte, cada trobada i cada mural pintat reivindiquen que Nou Barris és, i continuarà sent, un territori de dignitat, diversitat i orgull trans.

La transfòbia no és una anècdota: és una eina política. Serveix per dividir, per desviar l’atenció del que realment importa, per assenyalar cossos dissidents com a enemics. Quan els discursos d’odi es normalitzen, als mitjans, a les xarxes, als parlaments, acaben pintats a les parets dels nostres barris.

Aquests atacs formen part d’una onada reaccionària que intenta recuperar espais que mai li van pertànyer: els espais populars, els espais feministes, els espais on la gent s’organitza sense permís. I davant d’això, cal recordar que el feminisme sense dones trans no és feminisme, i que el moviment obrer, el veïnal i el juvenil només tenen sentit si són inclusius i antifeixistes.

El CJP i tants altres espais de barri són molt més que locals d’activitats: són refugis polítics, laboratoris de convivència, territoris lliures dins d’una ciutat cada cop més cara i més hostil. Que l’odi els apunti vol dir que fan por, i fan por perquè funcionen.

Perquè creen xarxa. Perquè posen el cos i la veu. Perquè demostren que hi ha una altra manera de viure el barri, sense jerarquies ni exclusions. I perquè recorden que l’amor i el suport mutu són, també, formes de lluita.

El CJP serà transfeminista o no serà

Aquest no és un lema estètic, sinó una realitat política. O som transfeministes, o estem reproduint els mateixos mecanismes d’opressió que diem combatre. O defensem totes les identitats dissidents, o no defensem ningú.

A Nou Barris, com arreu, el futur es construeix des de baix i amb totes. Els murs tacats d’odi tornaran a ser pintats, més vius i més diversos que mai. I els qui van intentar intimidar-nos només han aconseguit reforçar el compromís d’un barri que sap d’on ve i cap a on va.

Perquè si ens toquen a una, ens trobaran a totes.

Perquè Nou Barris sempre serà territori trans, territori combatiu, territori popular.

Travelo és orgull. Nou Barris no es toca.