Barcelona: més enllà de la postal

Barcelona enamora. L’arquitectura modernista, les platges, els museus, el menjar… tot això que surt a les postals. La ciutat es ven com moderna, cosmopolita, inclusiva. Però les postals sempre amaguen la part del darrere. I aquí, darrere, hi ha una Barcelona molt diferent.

Si grates una mica, trobes barris que lluiten cada dia per tirar endavant. Nou Barris és l’exemple perfecte: ple de vida, però també ple de ferides.

Mentre al centre es parla de pisos turístics i apartaments de luxe, als marges es viuen més de 10 desnonaments diaris. No a Sarrià, no a Les Corts. A Nou Barris i Sant Martí. Famílies amb l’aigua al coll intentant no perdre el sostre.

I llavors et diuen que la ciutat és igual per tothom. Però a Torre Baró la gent viu 8 anys menys que a Pedralbes. Vuit anys! No és genètica, ni mala sort. És política. Aquí el teu codi postal val més que el teu ADN.

També es nota quan et mous. Al centre, tens el metro a dos minuts. A Ciutat Meridiana o Torre Baró, potser tens un autobús que passa tard i quan vol. A Barcelona les distàncies no són en quilòmetres, són en drets.

Amb l’escola passa igual. A Nou Barris, l’abandonament escolar duplica el de Les Corts. No és que no hi hagi talent, és que uns corren amb sabatilles noves i els altres descalços.

Els diners també deixen clara la frontera: a Nou Barris, la renda mitjana per llar és de 15.935 € a l’any. A les Tres Torres, 41.430 €. A Ciutat Meridiana, ni 12.000 €. No és esforç individual: és un sistema que reparteix privilegis a uns i misèria a altres.

L’atur ho confirma: a Nou Barris supera el 19 %. A Sarrià o Pedralbes, no arriba al 3 %. El lloc on vius marca si tens feina o no.

I la salut mental… aquí la paradoxa encara fa més mal: a la Zona Nord, els casos de depressió i ansietat dupliquen la mitjana de Barcelona. El 10,9 % de les dones han intentat suïcidar-se alguna vegada, contra un 3,3 % a la resta de la ciutat. Però els recursos arriben amb comptagotes, o no arriben.

La meitat dels veïns de Nou Barris viuen en risc de pobresa i exclusió social. Un de cada tres infants creix així. Mentre al centre es brinda amb cava, als marges hi ha neveres buides que s’omplen gràcies a xarxes veïnals i bancs d’aliments.

I encara així, Nou Barris és molt més que precarietat. És resistència. És dignitat. És la gent que als anys 60 va aixecar barris sencers sense aigua ni clavegueram, amb mans i solidaritat. És cooperatives, escoles que aconsegueixen que fills siguin la primera generació universitària, projectes pioners de salut comunitària. Tot això comença aquí, als marges invisibles.

Barcelona està partida. Copes de cava i neveres buides. Districtes premium i barris que resisteixen. Ens volen fer creure que som una sola ciutat, però no ho som.

I tot i així, hi ha esperança. Perquè cada dia hi ha gent i col·lectius que treballen per trencar barreres i fer que Barcelona sigui realment de tothom.

Al final, Barcelona no és només edificis modernistes ni platges ni museus. Barcelona és la seva gent. Tota la seva gent.