Quan la solidaritat és un crim: la desobediència és un deure

Avui, dijous 2 d’octubre, a les 16:15h a la Plaça de la República, Nou Barris torna a aixecar la veu. I no és casualitat. Ho fa en un moment en què les imatges de l’assalt a la flotilla solidària ressonen amb força arreu: vaixells civils, desarmats, carregats d’ajuda, interceptats amb violència per un Estat que prefereix silenciar consciències abans que deixar passar aliments. El que passa al mar passa també als carrers: quan el poble s’organitza, la repressió apareix disfressada de normalitat.

La flotilla és símbol. No és només Palestina, ni només el Mediterrani. És el recordatori que la solidaritat popular incomoda els poderosos. I el que fa mal és veure com les institucions, locals, autonòmiques, europees, callen, o pitjor encara, disfressen la tragèdia amb comunicats tous. Però a Nou Barris, a la Plaça de la República, la gent no calla.

Nou Barris té memòria: sap de lluites veïnals, de desnonaments aturats, de marees en defensa de la sanitat i l’educació públiques. Sap que quan es camina juntes des dels barris, els murs tremolen. La concentració d’avui no és un acte aïllat: és una columna que s’afegeix a un riu de ràbia i dignitat, que connecta el dolor global amb la resistència local.

Perquè el que està en joc no és només “la flotilla” ni un dia puntual de protesta. És el dret a organitzar-se, a teixir comunitat, a no acceptar el relat oficial que converteix les víctimes en culpables i els agressors en “defensors de la seguretat”.

Dates que importen

• Avui, dijous 2 d’octubre, 16:15h – Plaça de la República (Nou Barris): concentració, columna, veu de barri contra la impunitat.

• Dissabte 4 d’octubre, 12:00h – Jardinets de Gràcia: manifestació central, amb la columna sortint a les 10:30h des de la Plaça de la República. La força arrenca sempre des dels marges, des de Nou Barris, per inundar la ciutat sencera.

Per què sortir-hi?

Perquè mentre uns assalten vaixells d’ajuda humanitària, aquí retallen drets socials i criminalitzen la protesta. Perquè la indiferència és complicitat. Perquè cada passa als carrers de Barcelona és també un missatge a aquells que pensen que la repressió pot normalitzar-se: no podran tapar les esquerdes de la dignitat amb propaganda institucional.

Avui i el 4 d’octubre, no es tracta només de ser-hi. Es tracta de reclamar que el carrer és nostre, que els barris marquen el pols polític, i que la solidaritat, al mar o a la plaça, no pot ser un delicte.

Nou Barris no surt només a protestar. Surt a demostrar que la comunitat és el veritable poder polític. Que la ràbia, organitzada, pot ser més forta que qualsevol Estat que cregui que la repressió és infinita.I sobretot, surt a recordar que la flotilla no és només un vaixell interceptat: és l’espill de com intenten enfonsar l’esperança col·lectiva. Però avui i els pròxims dies, aquesta esperança es converteix en columnes humanes que travessen Barcelona.

El mar va ser testimoni de l’assalt. Les places seran testimoni de la resposta. I des de Nou Barris, una vegada més, es crida: no en el nostre nom.