La Zona Nord de Barcelona diu prou: La salud es un dret, no un privilegi
- Aug 3
- 3 min de lectura
El passat dimecres 23 de juliol va tenir lloc un fet important que marca un punt d'inflexió a la Zona Nord de Barcelona: una assemblea veïnal massiva al Centre Civic de Zona Nord per denunciar la situació insostenible del CAP Zona Nord. No va ser només una reunió informativa: va ser un acte de presa de consciència col·lectiva, de denúncia frontal i de voluntat organitzativa davant el que ja és una crisi estructural.
Amb una assistència de prop de 250 persones, el missatge va ser clar i sense matisos: el sistema sanitari públic no funciona com hauria en aquests barris, i això no és cap casualitat. No estem davant d’un error puntual o una mala planificació temporal. Estem davant d’un desmantellament sostingut, d’una negligència institucional persistent i d’un model sanitari que, en lloc de tenir en compte les necessitats de la població, es regeix per criteris d’eficiència tecnocràtica i càlcul pressupostari que ignoren el factor humà i social.
El CAP Zona Nord fa anys que es troba en crisi permanent. I això, traduït al dia a dia, vol dir cites inassolibles, plantilles insuficients, rotació constant de professionals, absència de suplències, i una sensació d’abandonament que travessa tot el teixit veïnal. Però lluny de dirigir la frustració contra els equips sanitaris, l’assemblea va fer una lectura política del conflicte: no és una qüestió de persones, sinó d’estructures. No és un problema d’aquest o aquell CAP, sinó d’un model de ciutat que margina sistemàticament la perifèria.
El sistema de salut català, que en el seu dia es va construir com a conquesta social, està patint una degradació lenta però segura a mans de polítiques neoliberals que disfressen la retallada com a “optimització”. La Zona Nord n’és un exemple paradigmàtic: barris populars, envellits, amb un alt percentatge de població migrant i amb alts índexs de vulnerabilitat. És aquí on més caldria invertir, reforçar i cuidar. I és precisament aquí on menys es fa.
La llista de greuges és llarga: la no activació del punt d’ambulàncies de l’Avinguda Escolapi Càncer, la manca de cobertura de baixes i jubilacions, la precarització del sistema de contractació, la manca de criteris socials en l’assignació de personal sanitari, la no reversió de les retallades iniciades fa més d’una dècada i l’absència d’una política pública valenta que posi la salut comunitària al centre.
Davant d’aquesta realitat, l’assemblea no es va quedar en la queixa. Va posar fil a l’agulla. El primer pas va ser una concentració davant del CAP el dimecres 30 de juliol. Però aquesta va ser només l’inici d’un calendari de mobilitzacions als carrers, als mitjans i davant de les institucions. Perquè el veïnat ha decidit dir prou. I perquè la lluita per una sanitat pública, universal i de qualitat no pot continuar sent una reivindicació simbòlica. Ha de ser una exigència concreta, amb terminis, pressupostos i mesures avaluables.
A més, es va fer una crida a teixir aliances amb altres barris del districte —Roquetes, Trinitat Nova, Prosperitat, Turó de la Peira— que pateixen les mateixes carències. És hora de trencar la compartimentació de les lluites i de construir una resposta col·lectiva des de la perifèria. Perquè la vulneració del dret a la salut no és un cas aïllat: és un patró.
En aquest context, les institucions tenen dues opcions: seguir minimitzant el problema, tirant pilotes fora i repetint discursos buits… o asseure’s a escoltar i actuar de debò. I si opten per la primera, que sàpiguen que aquest cop no hi haurà silenci. Perquè la perifèria està organitzada. Perquè la gent s’està cansant. I perquè, quan es toca el dret a la salut, el que realment s’està tocant és el dret a viure.
No volem promeses ni reformes tèbies. Volem una transformació radical del model. Volem pressupost, plantilla, accessibilitat, proximitat i respecte. I ho volem ara. La salut no pot esperar. I el veïnat tampoc.
Ciutat Meridiana, Zona Nord i Nou Barris
no es rendeixen. Organitzen. I lluiten.
