La “Marca Barcelona” creix, els barris desapareixen

Barcelona, amb la seva història mil·lenària, el seu patrimoni arquitectònic i la seva imatge de capital cosmopolita, viu una contradicció profunda: la ciutat que es ven com a referent cultural i turístic a escala mundial està expulsant, lentament, però sense treva, aquells qui l’han fet viva des de les arrels. La "Marca Barcelona", tan lluent als fulletons i campanyes institucionals, té un preu altíssim per als barris populars, sovint oblidats i menystinguts, que en pateixen la cara fosca: la gentrificació.

La gentrificació no és només una paraula de moda, sinó una ferida oberta que transforma el paisatge urbà i trenca el vincle entre el veïnat i el seu entorn. A barris com el Raval, Poblenou o Poble-sec, l'arribada massiva de turistes, les cafeteries de disseny i els lofts industrials han canviat completament la fisonomia social i econòmica. Però la situació és encara més preocupant en territoris històricament estigmatitzats com la Zona Nord de Barcelona: Torre Baró, Ciutat Meridiana i Vallbona. Aquests barris, sovint invisibles per als grans mitjans i l’agenda política, són avui el nou front de la gentrificació silenciosa.

Aquí, el desplaçament no és sobtat ni escandalós, però sí constant. Els lloguers s'enfilen, les oportunitats laborals són precàries, els serveis bàsics es deterioren i els desnonaments s'han convertit en una rutina setmanal. El 2023, només al districte de Nou Barris, més de 300 famílies van ser expulsades de casa seva. I mentre les institucions miren cap a una altra banda, el teixit comunitari resisteix, organitza xarxes de suport mutu, fa pinya i lluita.

Un exemple flagrant és la construcció d’un mirador al sector 3 de Torre Baró. L’enèsima infraestructura dissenyada pensant en el visitant, no en el veí. El missatge és clar: abans que persones, som paisatge; abans que drets, som producte. El turisme, lluny de ser una font d’ingressos compartida, es viu com una invasió que deixa soroll, deixalles i una sensació permanent de desplaçament emocional i físic.

El comerç de proximitat —a la Trinitat, a la Plaça Roja, a Vallbona— tanca persianes en silenci. Les grans superfícies s’imposen amb la complicitat d’un sistema que només entén l’èxit en termes de rendibilitat. Amb cada botiga que tanca, mor una mica més l’ànima dels barris.

A Vallbona, l’abandonament institucional és insultant. Tractada com una zona de pas, sense veu ni protagonisme, pateix decisions com el trasllat improvisat del camp de futbol a una ubicació provisional, evidenciant el menyspreu cap a les necessitats reals del territori i de la seva gent.

Barcelona no pot continuar creixent sobre les cendres dels seus barris. Les perifèries no són escenaris per a la fotografia turística, ni camps de proves per a especuladors. Són comunitats vives, amb memòria, lluites i esperança. És hora d’alçar la veu: els nostres barris no estan en venda.

Reivindiquem una ciutat construïda des de baix, amb les veïnes dins, no fora. Una ciutat que no només s’omple la boca de participació, sinó que escolta i respecta les veus populars. Una ciutat que entén que la justícia urbana no és només qüestió d’estètica, sinó de dignitat.

Encara som a temps. Si volem una Barcelona veritablement inclusiva, haurem de posar la vida al centre, defensar el dret a l’habitatge, protegir el petit comerç i garantir que ningú quedi enrere. Cal un compromís col·lectiu —institucional, social, veïnal— per preservar allò que ens fa comunitat: la solidaritat, l’arrelament i l’orgull de barri.

La Barcelona real no és la dels drons i els miradors, sinó la que resisteix cada matí amb un cafè a peu de plaça, amb una conversa entre veïnes, amb una assemblea per evitar un desnonament. Aquesta Barcelona, la dels marges, és el cor que encara batega.

I aquest cor, no el vendrem.