Construir vincles per trencar prejudicis: una mirada als joves migrats

Passejar pels carrers del teu barri, del teu poble o de la teva ciutat hauria de ser una experiència segura i lliure per a tothom. Malauradament, la realitat sovint es veu contaminada per prejudicis que sorgeixen quan es remarquen diferències com a símbol de superioritat. En lloc d’apropar-nos i generar vincles, sovint ens allunyem per desconeixement o por, creant barreres invisibles però molt palpables.

Aquesta distància es fa especialment evident quan parlem de joves migrats, majoritàriament d’origen africà, que han arribat a Europa carregats de somnis i esperança. Aquests joves han viscut un trajecte marcat pel dolor, la incertesa i, sobretot, per l’esperança de construir un futur digne. Però a l’arribada, sovint, es troben amb una acollida indigna, plena de desconfiança i estigmes.

El seu viatge es divideix en tres fases molt marcades. La primera comença als seus llocs d’origen, on la manca de perspectives de futur els empeny a migrar. Ho fan sovint en silenci, acomiadant-se com qui tornarà per sopar, tot i saber que no hi tornaran en anys. La segona fase és el trajecte en si: un camí duríssim per mar, aire o terra, esquivant obstacles, policies, fronteres i prejudicis. Finalment, arriben a una ciutat que han idealitzat, però que els rep amb recels i muralles socials.

Un cop aquí, aquests joves són obligats a justificar constantment la seva presència. Davant de policies, serveis socials i veïnat, han d’explicar una i altra vegada que no són delinqüents, sinó ciutadans en potència, amb drets i deures com qualsevol altre. El color de la seva pell, la roba que porten o el patinet amb què es mouen no haurien de definir-los ni condemnar-los a l’exclusió.

Vivim en una ciutat que acull amb els braços oberts milers de turistes cada dia. Però quan qui arriba ve del sud i no porta euros a la butxaca, sovint rep un tracte molt diferent. Es converteix en sospitós, en marginat, en pobre, en competidor de recursos públics. Aquesta distància estructural els empeny a entorns degradats i els allunya de les oportunitats que tant han lluitat per trobar.

La resposta, però, és molt més simple del que sembla: cal apropar-nos. Crear vincles. Parlar-los, escoltar-los, tractar-los com a iguals. Quan ho fem, rebem somriures, agraïment i una gran riquesa comunitària. Aporten coneixement, valors, formació i ganes de contribuir. Molts arriben amb oficis apresos o estudis universitaris, però sobretot amb una enorme força vital i social.

L’experiència a la Zona Nord de Nou Barris ho demostra. Hem pogut construir una acollida digna a través de vincles reals i comunitaris. I els resultats parlen per si sols: cap conflicte, molta convivència i molt aprenentatge mutu.

Convé recordar que tenim més coses en comú que diferències. I aquestes diferències, lluny de separar-nos, són una oportunitat per aprendre noves formes de viure i entendre el món. Aquesta societat té molt a millorar, però només ho farem junts.

Benvinguts i benvingudes, de veritat.

Per Mariano Hernando, educador social